Jordi Tur: “Amb un petit granet de sorra pots moure una muntanya”

Marcos Nevado i Judit Fernández

En Jordi Tur i la Patricia Martorell són una parella d’activistes compromesos amb les persones refugiades. Van introduir-se al món de l’associacionisme ara fa un any, arran de la iniciativa “Grito por los refugiados, la primera gran manifestació en defensa de l’acollida de refugiats. Més endavant, la Patricia, de 45 anys i psicòloga de professió, va decidir fundar l’associació “Cuidando a quien cuida, amb l’objectiu de donar ajuda psicològica tant a voluntaris com a refugiats.

Com va sorgir la idea de la manifestació “Grito por los refugiados”?
Jordi: Va sorgir en un sopar familiar, el del dia del pare de fa dos anys, en un poblet molt petit que es diu Sant Miquel de Campmajor, al bell mig de Girona. Parlant del tema de la gent refugiada amb un cosí meu, que en aquell moment feia de regidor del poble, ell va criticar que a vegades els propis ciutadans no fem res per canviar les coses i que esperem molt de la part política, que fa molt poc. No està fent res exactament. En canvi, els ciutadans ens hi podríem implicar una miqueta més.
A partir d’aquí, la Patricia va començar a donar-li voltes a tot el que havíem parlat al voltant d’aquella tauleta amb unes copetes de vi i un foc de camp. Ella tenia una angoixa interna i va decidir transcriure-la en un paper que va titular “Un grito para los refugiados”. Va voler compartir l’escrit, com una mena de crida a la humanitat, així que el va publicar al Facebook, juntament amb una convocatòria de concentració a Plaça Catalunya pel 30 de març d’ara fa un any.

IMGP0018
En Jordi i la Patricia a un banc de la Casa Bloc / Fotografies: Judit Fernández

I l’escrit es va fer viral…
J: Estant de Setmana Santa a un poblet de Terol, vam començar a veure que allò s’anava multiplicant i multiplicant. En dos o tres dies ja hi havia com 2000 persones que deien que anirien a la manifestació i 7000 que hi estaven interessades. Vam fer una crida, però no pensàvem pas que la gent ens escoltaria.

Associacions com CEAR i Stop Mare Mortum van ajudar-vos a fer difusió.
J: Sí, la veritat és que sí. Sobretot la Natty Riot de Stop Mare Mortum, que va ser qui es va implicar més amb nosaltres. No ens coneixia de res, però va confiar totalment amb la bona voluntat d’aquell missatge. Va venir a la manifestació amb cartons, retoladors, un micròfon…
CEAR també es va portar molt bé, sobretot pel què fa la difusió a les xarxes socials. Hi ha grups més institucionals, com pot ser CEAR, que a Barcelona funcionen molt bé i realment valen molt la pena. Però això no passa amb tots els grups. Penso que hi ha persones que són més aviat funcionaris, quan aquesta feina requereix ser activista. Si no ets activista, millor que et dediquis a una altra cosa.

Durant la manifestació vau patir per les possibles multes de la “Llei Mordaça”?
J: Sí, sí. En aquell moment nosaltres no havíem pensat en les conseqüències de fer una concentració a Plaça Catalunya. Hi havia persones que ens preguntaven si teníem els permisos per fer-ho, però nosaltres ni hi havíem pensat en tot això. Al final simplement vam avisar a l’Ajuntament.

I no vau tenir cap problema?
J: Als polítics els hi renta la cara que hi hagi manifestació ciutadana, així que no va haver-hi cap mena d’intervenció policial. Evidentment hi havia policies municipals per la Plaça, però no ens van demanar res ni va haver-hi cap incidència. A posterior si que hi ha hagut altres manifestacions que sí que se’ls hi ha demanat permisos i explicacions, perquè clar potser se’ls hi estava escapant el poder popular.

Vam trencar la barrera de pensar que no es pot fer res, perquè realment es poden fer moltes coses i a qualsevol moment.

Què en vau treure d’aquella manifestació?
J: Jo crec que hi ha dues coses que vam treure d’aquell moment: primera, que no podem quedar-nos al sofà retuitejant o posant “likes” a Facebook o Instagram, sinó que hem de ser més activistes a peu de carrer i, segona, que amb un petit granet de sorra pots moure una muntanya. Vam trencar la barrera de pensar que no es pot fer res, perquè realment es poden fer moltes coses i a qualsevol moment. No sé si cada vegada són més nombroses les persones compromeses amb la causa, però sí que estan cada dia a peu del canó. Potser no farà falta deu persones, perquè una d’aquestes val per deu o per més. Però ens falta trencar una barrera més: la desobediència.

Patricia, tu formes part de l’associació “Cuidando”. Com va sorgir la idea?
Patricia: Després d’aquella manifestació del 30 de març i de conèixer a tanta gent vam veure que s’estaven fent moltes coses, però que totes començaven i acabaven sense que canviés res. Llavors, com que jo sóc psicòloga clínica, vaig pensar que potser el millor que podia aportar és justament allò que sé fer. Com que vaig començar a conèixer a molts voluntaris independents que arribaven de Grècia molt tocats, amb dos companys més vam decidir crear “Cuidando a quien cuida”.

Una associació orientada a donar atenció psicològica als voluntaris.
P: Sí, la intenció era informar-los i formar-los en primers auxilis psicològics, tant d’autocura com per relacionar-se amb els refugiats. Actualment, però, també treballem amb refugiats.

Quines tècniques utilitzeu?
P: Per abans de la missió, formem els voluntaris amb una sèrie de continguts que han de saber i, per quan tornen, utilitzem una tècnica que s’anomena Debriefing”, que ajuda a endreçar emocionalment, és a dir, a processar millor la informació a nivell cerebral per tal d’evitar el trastorn per estrès posttraumàtic. Amb refugiats utilitzem la l’MDR, una tècnica que té molt a veure amb trauma.

En què consisteix?
P: És una tècnica que té a veure amb els moviments oculars dels ulls. Es tracta de fer una interrupció en el cervell mentre s’està recordant una emoció molt forta.

Quins són els principals problemes psicològics que afecten als voluntaris?
P: El més freqüent és que generin uns vincles molt forts amb els refugiats, unes persones que també marxaran. Els refugiats també generen expectatives i es fan il·lusions de que els voluntaris els hi poden donar un cop de mà més enllà de les seves possibilitats. Aleshores, el refugiat es queda molt trist quan aquesta persona se’n va i de cop apareix una altra i, de la mateixa manera, el voluntari se sent molt malament perquè li agradaria fer moltes més coses, però no els pot fer. La manera de continuar això, s’acaba convertint en una relació purament emocional.

Els voluntaris reben la informació adequada abans del seu viatge?
P: No, gens. Una de les coses que està fallant ara a Grècia és que els voluntaris que estan allà no saben què hi van a fer. Molts es pensen que això va d’anar a salvar al personal i no, no es tracta d’això. El voluntariat consisteix en crear comunitat i d’ajudar a les persones a sostenir-se en un moment que emocionalment estan molt vulnerables. Hi ha una part del voluntariat que fa molt de bé, però ni ha una altra que no.

Com ajudeu psicològicament als refugiats?
P: Treballar amb refugiats no és gens fàcil. D’entrada, tenim la dificultat lingüística: el fet de parlar idiomes diferents és una barrera. I si has de tenir un intèrpret doncs ja és una variable que s’escapa de la típica situació terapèutica.
També és cert que en un primer moment la majoria de gent, més que necessitar teràpia, el que necessita és crear un entorn social adaptat a la seva edat. Hi ha molts joves que el que necessiten són amics, gent amb qui anar al cinema i sortir, amb qui sentir-se una mica integrats. Després, amb el temps, si que comencen a caure una mica emocionalment: ansietat, depressió… Però és un tema molt nou, de fa un any, encara no hi ha cap protocol.

Els programes estatals d’acollida contemplen la figura del psicòleg?
P: Sí, es té en compte. Una altra cosa és si aquesta ajuda arriba a temps o si la freqüència és l’adequada.

Socialment està ben vist acollir per motius de guerra, però hi ha altres persones aquí que necessiten suport i se els està maltractant.

S’està donant una atenció adequada a les persones refugiades que arriben a Catalunya?
P: La gent que aconsegueix entrar a Catalunya després d’aquest llarg circuit sí que se’ls acull bastant bé. Els hi donen menjar, els acompanyen al metge, tenen la seva documentació en regla… el que es fa, es fa bé. El que passa és que es fa per molt poques persones.
I després, no oblidem un forat negre molt gran que tenim aquí: i és que estem parlant de refugiats com si ens referíssim a la gent afgana, pakistanesa o siriana, però aquí tenim un munt de refugiats com són els subsaharians, els manters, a qui ningú ajuda. Socialment està ben vist acollir per motius de guerra, però hi ha altres persones aquí que necessiten suport i se els està maltractant.

Sin título (1)
La Patricia, com a psicòloga clínica, ha fundat l’associació “Cuidando a quien cuida” / Imatges: Judit Fernández

Perquè es fa aquesta distinció entre “refugiat” i “immigrant”?
P: Perquè la paraula “refugiat” es vincula a situacions de violència, de guerra… a que hagis de fugir del teu país perquè ets gay o perquè et persegueixen políticament. En canvi, l’immigrant se suposa que ve perquè vol millorar la seva qualitat de vida. Aquesta és la diferència que es fa, però no és real.
J: I queda bé políticament. Diuen que estan preocupats pels refugiats, però després tanquen els manters al CIE (Centre d’Internament d’Estrangers). No sé com no se’ls hi cau la cara de vergonya d’acollir una persona perquè ve d’una guerra, però no acollir-ne a una altra que ve d’una guerra encoberta que, a més a més, creem nosaltres. Jo estic donant suport lingüístic a un noi de Mali que, si torna al seu país, li tallen el cap literalment. I Mali no és un país en guerra. Aquest noi també és un refugiat, no ve aquí perquè li agradi viure a Barcelona, ell vol estar amb la seva família.

Hi ha una manca d’informació?
J: Als “Mass Media” no els hi interessa en absolut el què passa al Mar Mediterrani. Només els hi interessa quan els fets venen diaris: si ven, farem noticia, sinó, ja es poden ofegar. Els grans diaris i les televisions no volen morts flotant pel Mediterrani perquè això no ven, el que volen és un avió ple d’europeus estavellat al mig de França. Llavors tenim aquesta noticia el dilluns, el dimarts, el dimecres… i l’enterrament, i la missa… tot. Però mil persones de color fosc mortes al Mediterrani no interessa a ningú.

Hi ha voluntat d’acollir per part de la ciutadania catalana?
P: La quantitat de voluntaris catalans és infinitament superior, no només de la resta d’Espanya, sinó del món. Podríem dir que del total de voluntaris espanyols, el 70% són catalans. Aquí hi ha molt gent que fa que valgui la pena implicar-se.

El tema de la gestió dels refugiats es podria arribar a utilitzar com una arma electoral?
J: Potser a nivell local, sí, però a nivell nacional, gens. Per fer un paral·lelisme, Ada Colau i Xavier Trias podrien fer-ho servir com una arma electoral, però Pablo Iglesias i Mariano Rajoy, no. El Rajoy amb o sense refugiats té votants suficients per guanyar eleccions. El problema està en què el tema no apareix a les agendes polítiques.
P: Al setembre, Espanya hauria d’haver acollit a 17.000 persones, però estem a maig i només se n’han acollit mil. A més, s’estan denegant el 80% de les demandes d’asil. A més, la Generalitat té problemes per gestionar l’acollida, perquè la política d’asil és estatal. Hi ha refugiats que ara viuen a la Casa Bloc d’aquí Sant Andreu, però quan els hi facin l’entrevista d’asil els poden enviar a Toledo, per exemple. La decisió és del govern central, i molts cops no tenen en compte tot el que s’ha construït aquí.

S’han d’obrir vies segures, s’ha de permetre a la gent entrar i s’han de repartir els recursos d’una altra manera.

Què demanaríeu als polítics?
P: Avui hi havia 1600 persones al Mar Mediterrani i allà només hi havia el vaixell de Proactiva Open Arms, que només n’ha pogut carregar 500. No sabem què ha passat amb les altres 1100. El problema comença allà, amb que aquestes persones per arribar aquí s’han de jugar la vida constantment. S’han d’obrir vies segures, s’ha de permetre a la gent entrar i s’han de repartir els recursos d’una altra manera.
J: El que s’hauria de fer és obrir les fronteres, aquesta és la base. S’ha d’entendre que si això és Europa, Europa no té fronteres. Si ells diuen que aquest espai és així, és així per a tothom, tan pels d’aquí com pels de fora. A Europa som 500 milions de persones, si n’acollíssim a 16.000 a l’Estat espanyol, representaria un 0,00001%.

Enllaços d’interès

 ¿Qué pasa cuando ayudamos? The Hidden Costs of Volunteering in Greece
La salud mental de los refugiados: otra parte olvidada
Cuando la gente se muere de pena

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s